Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Marc Camprubí Minairó a la Jamborinada, ex-membre i pare d'escoltes de l'AEiG Perot Guinarda
19.05.2017

La màgia dels retrobaments en l'escoltisme amb els rols intercanviats

Marc Camprubí i Anna Jorquera


Aquest cap de setmana he participat de la Jamborinada. Com tants altres excaps, pares, mares... he estat Minairó. Segur que cadascú té la seva raó per la qual es va apuntar i estic segur que n’hi ha de realment especials. Jo us vull explicar la meva, no més especial que cap altra, com a mostra d’agraïment a tota la gent que ha fet possible la Jamborinada i com a petit homenatge al moviment escolta a Catalunya.

« Una llúdriga que es va fer gran mentre jo no era al cau i que just el dia que jo tornava a Passos com a pare, ella deixava l’agrupament. »

Sóc el Marc i vaig entrar al cau a Llops i Daines. Vaig passar per totes les branques, vaig fer de cap quatre anys i tres de cap d’agrupament. Ara fa quatre anys vaig tornar a l’escoltisme en el nou rol de pare. A la Jamborinada també hi havia la meva filla daina i el meu fill rànger. Però no és d’això del que us vull parlar.

Del que us vull parlar és de l’Anna, una llúdriga que vaig portar el meu últim any de cap. Una llúdriga que es va fer gran mentre jo no era al cau i que just el dia que jo tornava a Passos com a pare, ella deixava l’agrupament. Un gran retrobament!

A partir d’aquell moment hem sabut l’un de l’altre a través de les xarxes socials i de trobades casuals. A principis del curs passat, a l’excursió de Passos (ella com a excap, jo com a pare) ens vam tornar a trobar. Va ser la primera vegada que algú em va parlar d’una gran trobada d’escoltes de nom estrany prevista per la primavera del 2017. Buscaven gent que s’impliqués en la preparació. Vaig declinar amistosament.

Un any després ens vam tornar a veure en les mateixes condicions (passos-excap-pare). Em va tornar a parlar de la trobada de nom estrany i, evidentment, encara buscaven gent. L’entusiasme amb el qual en parlava em va fer deixar una porta oberta: “D’acord, participaré de la kumbaiada (em va costar recordar Jamborinada), però només durant el cap de setmana i amb una condició indispensable: només vindré si ho puc compartir amb tu”.

Jo pensava-confiava que no ho recordaria. Que aniria atabalada amb altres temes i que quedaria, com tantes altres coses que es parlen, a l’aire. Jo almenys ho vaig oblidar fins un dia de febrer que vaig rebre el següent missatge de whatsapp:

“Sóc l’Anna, avui és l’últim dia per apuntar-te de Minairó.”
“De què? Vols dir que el missatge és per mi?”
“De voluntari a la Jamborinada! Apunta’t, ho passarem bé. Ara no puc parlar més”
Anna ja no està en línia

Ostres, quina mandra no? Un cap de setmana que tenim, la meva parella i jo, sense fills (perquè precisament seran a la Jamborinada!) hem d’anar a... la Jamborinada? No!!!!

Bé, ens registrem de Minyons (vull dir de Minairons...) i ja veurem si hi anem.

Així van passar un parell de mesos més. Altre cop tema bastant oblidat pel dia a dia de feina i família. I si l’Anna diu alguna cosa més, ja decidirem.

« Que gran que és l’escoltisme que permet que un cap i una llúdriga es retrobin més de 20 anys després amb els rols intercanviats »

Però l’Anna (no podia ser d’una altra manera) va dir alguna cosa més, amb l’entusiasme habitual multiplicat, i com se li diu que no a la teva llúdriga quan et demana quelcom?

La resta ja la sabeu perquè molts de vosaltres ho heu viscut. La Jamborinada ha estat un èxit rotund, espectacular. Una injecció de força per moure el món, cadascú des del seu àmbit i d’acord amb les seves possibilitats.

Només em queda donar-te les gràcies a tu, Anna, per haver-me animat a venir i per haver complert la condició que et vaig posar. He passat un cap de setmana fantàstic amb tu, m’he divertit i he pogut posar el meu petit gra de sorra.

Que gran que és l’escoltisme que permet que un cap i una llúdriga es retrobin més de 20 anys després amb els rols intercanviats: la llúdriga fent de Cap de Minairons i el cap fent de Minairó, deixant-se portar amb tota la il·lusió per ser útil, treballar en equip i fer bé les coses.

En algun altre àmbit es pot donar aquesta màgia?
 
Marc Camprubí
1 de maig 2017

 

P.D1: M’agrada escriure, però em costa molt trobar el temps i els espais per plasmar les meves idees. Sóc terriblement lent i la majoria de textos acaben inacabats. Menys aquest, que l’he escrit d’una tirada, ara que tothom a casa ja dorm després d’haver viscut la Jamborinada.
P.D2: El meu reconeixement a tots els Minairons que ho han fet possible, sobretot a aquells que hi han dedicat més esforços i temps.
     


Comparteix