Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Oriol Barat Cap de Ràngers i Noies Guia de l'AEiG Sta. Maria de Queralt i Geralda de Portella
14.06.2017

"Sóc escolta" em vaig dir

Oriol Barat a la Jamborinada


Vaig començar a caminar serè, tranquil, amb una estranya pau interior i, de cop, me’n vaig adonar, “sóc escolta” em vaig dir. Quan comences al cau de ben petit mai arribes a qüestionar-te si formes part de quelcom fora del normal, d’alguna cosa més gran que tu.
 
Els caps de setmana t’han acostumat a portar fulard i camisa i a veure gent al teu voltant vestida de la mateixa forma. El teu dia a dia et porta a edats més avançades, on comences a sortir de casa amb els amics i a conèixer altres persones que porten amb si moltes realitats diferents. Llavors te n’adones que

« A la Jamborinada vaig ser un petit gra de sorra que, juntament amb la resta, conformaven la força per moure el món, per fer-lo millor i més just. »

el cau on has crescut és només una petita part del món que t’envolta, un petit racó molt concret amb persones molt concretes que tenen uns valors molt concrets i que lluiten per una societat molt particular.
 
Els anys segueixen passant i canvies la camisa blava per la vermella i després, en la majoria dels casos, te’n vesteixes una de verda abans de fer el salt a Cap. Després, si tens sort, et toca un bon grup de nens i els portes durant tot l’any i aleshores et diuen la notícia: aneu a la Jamborinada. Què s’hi pot dir... una trobada de prop de 14.000 persones que són com tu, una comunió de quasi 4.000 nens només contant els de la teva branca; agrupacions diferents, accents diferents, colors diferents, camises diferents, noms diferents, però tots amb fulard, tots escoltes. Llavors és quan el món que se t’havia empetitit de més jove se t’engrandeix de sobte, aleshores aquell petit món dels caps de setmana s’amplia d’una forma que pot arribar a compungir-te. Tu mateix et tornes petit a la vegada que els horitzons d’allò a què creies formar part s’amplien amb una velocitat vertiginosa. Mai s’havia fet una trobada com la Jamborinada, i jo mai havia sentit res com el que vaig sentir aquell dia. Mentre muntava la tenda per afrontar aquell increïble cap de setmana vaig passar de ser un dels dos caps de Ràngers de l’AEiG Sta. Maria de Queralt i Geralda de Portella de Berga a ser un petit gra de sorra que, juntament amb la resta de persones que hi havia allà, conformaven la força per moure el món, per fer-lo millor i més just. Va ser aleshores quan un dels meus nens em va cridar, necessitaven ajuda per muntar la tenda. Vaig començar a caminar serè, tranquil, amb una estranya pau interior i, de cop, me’n vaig adonar, “sóc escolta” em vaig dir.


Comparteix