Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Entrevistes

Laura i Mònica Rabassa Vázquez caps de PiC a l'AEiG Pinya de Rosa (Dem. Girona)
31.03.2014

"Fer de cap amb la meva germana bessona és una experiència sensacional"

agrupaments, experiències, Girona

Laura i Mònica Rabassa Vázquez


Penseu que no és possible treballar amb un germà en una mateixa branca? Penseu que dos bessons poden conviure en una mateixa unitat com a caps? Les bessones Laura i Mònica Rabassa demostren que la compenetració entre germans pot ser molt útil a l’hora de resoldre problemes i tirar endavant amb motivació una unitat com  la de Pioners i Caravel·les.

Text: Anna Camacho (comissària de la Demarcació de Girona)

La manera de fer ‘cauera’

Laura:
Empatia i observació. El cau em permet canviar les imposicions pels anhels o somnis de cadascú.  Jo vull que el cau sigui això i per això treballo.
 
Mònica:
La proximitat en el món de cada infant. M’acosto a les seves preocupacions i alegries per entendre’ls millor. Conèixer què viuen i com ho viuen dóna més sentit als objectius que em proposo com a cap.
 
És fàcil treballar amb la  germana a la branca?
 
Laura:
Tenim una base comuna a l’hora d’educar que fa que les nostres maneres de treballar connectin. La Mònica és una persona flexible i tolerant.  Ens comuniquem mirant-nos als ulls.
 
Mònica:
Ens estem entenent bé. Quan discrepem en alguna cosa encetem un debat fins que trobem el punt en comú.
 
Què et diferencia de la teva germana quan treballeu a l’agrupament?
 
Laura:
La Mònica utilitza el temperament amb més freqüència que jo. Té una il·lusió que es manté ferma gairebé sempre. En el que més coincidim és en l’esperança de moviments que impliquen la transformació social.
 
Mònica:
Sap separar molt bé les coses. Això li fa agafar les distàncies mentals que jo sóc incapaç d’aconseguir. Coincidim en la intenció de voler-nos complementar. Sempre està disposada a incloure en les seves idees les meves idees.
 
La comunicació entre germanes bessones és gairebé màgica?
 
Laura:
És la relació més especial que tinc però imagino que també podria existir una relació màgica entre germans/es, amics/gues...
 
Mònica:
Noto una connexió especial amb ella. Forma part de l’experiència d’haver crescut i viscut en paral·lel. Sovint sé què vol dir o què pensa sense que abans m’ho expliqui, són molts anys de conversa i convivència.
 
Una anècdota que hagueu compartit
 
Laura:
Quan vam anar amb els RiNG a la tomba d’Antonio Machado. Es va treure el barret, els nens es van asseure pels voltants i va recitar amb un respecte escandalós els seus versos.
 
Mònica:
L’arribada a Cala Tavallera. Em vaig marejar en arribar a la sorra i ella va saber actuar amb serenitat. Vaig veure-hi la cap, la germana i la professional, tot en una.
 
El que més t’atrau de l’escoltisme
 
Laura:
L’escoltisme considera a la persona com la màxima protagonista de qualsevol aprenentatge. Ens falta treballar per ser inclusius amb persones que ens queden llunyanes.
 
Mònica:
L’alegria en la implicació. Quan els joves m’expliquen els projectes en què estan posats els miro als ulls i sempre brillen. L’escoltisme et demostra que només amb implicació pots canviar les coses.
 
Què diries a tots els germans que no volen treballar junts en una mateixa branca?
 
Laura:
Exactament el mateix que els diria a dues persones que no volen treballar juntes a la mateixa branca. De moment, per mi, ha estat sempre una experiència sensacional.
 
Mònica:
Els donaria suport en la decisió. Quan una persona diu que prefereix no treballar amb algú penso en la paraula tolerància, però quan algú treballa amb qui no s’entén i hi ha altres persones afectades, la canviaria per la paraula franquesa. Una retirada a temps és sempre una victòria.

Font: El Correu 87, secció Maneres de fer. Hivern 2014


Comparteix