Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Entrevistes

Lluís Fortuny Membre de la Companyia Elèctrica Dharma
04.06.2014

“A Catalunya l’escoltisme ha estat un pilar de l’educació”


Lluís Fortuny (Barcelona 30 de gener de 1960) va ser nen i cap de l’Agrupament Escolta Prat de la Riba, fundat pel seu pare, Joan Fortuny. Actualment és membre de la Companyia Elèctrica Dharma amb alguns dels seus germans, que també van ser escoltes.

Text: Sònia Calvó (membre de l’Àmbit de Comunicació)

Com vas entrar al món de l’escoltisme?
A la família, de Sants, som 7 germans, i no hi havia manera que visquéssim en un pis sense que ens queixéssim de tanta canalla, i els meus pares van decidir, quan jo tenia dos anys, anar a viure a Horta. Aleshores, cap a l’any 64, el meu pare, preocupat pels nens, va començar a donar-li voltes amb uns quants veïns del barri a la idea de fer alguna cosa pels nanos, i se’ls va ocórrer que  podien muntar un agrupament escolta. Jo vaig entrar a l’agrupament el 1968, quan tenia 8 anys. En aquella època encara hi havia només Llobatons i Minyons.
 
Quin impacte va tenir en tu anar al cau?
Jo crec que va ser definitiu, per això anys més tard vaig portar-hi el meu fill. Per mi el cau va ser descobriment. Jo tenia una família on no em faltava el joc, ja que érem 7 germans i a més vivíem a una torre, on tot el dia estàvem jugant. Però el fet d’anar a dormir a la muntanya, el fet de viure a la muntanya de prop, ensenyar a respectar-la,  la solidaritat... El cau era com un aire de llibertat, un aire de diferència i el els campaments per nosaltres eren... un somni! Quan tornàvem de campaments -com que el meu pare era cap d’agrupament tenia les tendes guardades a casa- les plantàvem al pati i hi seguíem estant dos o tres dies més, per aquella sensació d’aventura...
 
Segur que has tingut milers d’experiències... alguna que recordis especialment?
Una vegada, sent llobatons, vam anar a un poblet i ens van encomanar que féssim una entrevista a la gent del poble, que els preguntéssim algunes coses. Una d’elles era esbrinar qui havia estat el personatge més conegut del poble, i va resultar ser Enric Prat de la Riba (els caps ho tenien preparat). Nosaltres no sabíem que era un personatge polític, érem molt innocents i pensàvem que ens ho veien a la camisa i que ens prenien el pèl. Quan vam arribar i els ho vam explicar als caps, l’Akela, nòvia del meu germà, i el Baloo es van fotre un fart de riure...

« El cau era com un aire de llibertat, un aire de diferència i els campaments per nosaltres eren... un somni! »

 
El teu pare va ser cap d’agrupament, després tu vas formar part del mateix cau i ara el teu fill també forma part d’un altre agrupament... Què ha canviat en tot aquest temps?
La diferència bàsicament per mi és que el cau era un lloc d’esbarjo i llibertat, perquè hi havia una dictadura que ens reprimia, però no tenia una consciència molt clara del compromís. Era un lloc on anava i on m’ho passava bé, on es podien fer coses que feies en companyia, on feies amistat i t’estimaves a la gent, però no ens parlaven de compromís com veig que ara els parlen als nanos. Suposo que perquè en aquell moment hi havia coses més important  per aconseguir. Era una cosa normal que tu ajudessis a un nano però no es veia com un compromís explícit. En canvi, l’evolució ha estat que els nanos ara són més conscients que s’han compromès a formar part d’un col·lectiu, i si fallen al col·lectiu, aquest se’n ressent.

I com encaixa la música en la teva vida escolta?
La meva mare cantava a l’Orfeó de Sants quan era jove i sempre, quan anàvem tota la família amb el 600 -érem 6 nens i amb els meus pares, 8-, perquè tanta canalla no fes xivarri sempre ens feia cantar cançons. Moltes de les cançons eren les típiques que cantàvem en els grups excursionistes, tot de cançons del l’època. Pel què fa al cau... doncs qui tenia la guitarra era el centre d’atenció. De seguida nosaltres això ho vam veure i com ens agradava ser el centre d’atenció, de seguida tots els germans, en diferents èpoques cadascú, érem els que tocaven la guitarra a les sortides. Això va ser una manera d’adonar-te que, mira, si agafes la guitarra, la gent t’escolta més.

Què t’has emportat del cau a la Dharma?
Saber treballar en equip, sobretot. I escoltar. Saber que cadascú dins d’un col·lectiu té una funció. Jo crec que a Catalunya l’escoltisme ha estat un pilar de l’educació, ja no del moviment del lleure sinó de l’educació en general, una manera d’enfocar el col·lectiu associacionista. Això amb el temps t’ensenya que si vols que un grup, com és el cas de la Dharma, funcioni, cadascú ha de tenir el seu lloc, la seva parcel·la i respectar uns als altres i saber treballar en equip.


Comparteix