Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Entrevistes

Rafel Simó, Guillem Simó i Pau Ferrer Membres de l'AEiG Mare de Déu de Núria
18.03.2016

"A Lesbos hi vam veure les restes de la tragèdia humanitària dels refugiats"


Esbós de Lesbos


En Rafel Simó, en Guillem Simó i en Pau Ferrer són membres actius de l’AEiG Mare de Déu de Núria i del Cau del Besòs del Sector IV de la demarcació del Barcelonès. El darrer mes de febrer tots tres van emprendre un viatge d’una setmana a Lesbos (Grècia) moguts per una necessitat de conèixer de primera mà i de col·laborar davant la tragèdia de les persones refugiades.

Què us va dur a Lesbos? D’on us va sorgir la necessitat de visitar i fer voluntariat en un lloc com aquest?
RAFEL: Feia temps que ens rondava el neguit pel despropòsit del drama dels refugiats. Ho vèiem al diari i a la televisió, i n’havíem parlat a les TACA. Una coneguda nostra que havia fet de voluntària a Lesbos dues vegades, l’Olga, feia una xerrada i hi vam anar el Guillem i jo. Ens mostrava la situació de primera mà i ens deia que calien mans, que hi havia lloc i feina per a tothom. En acabar, amb el Guillem ens vam mirar i ens vam dir: per què no? Va ser un impuls compartit. De tornada a casa, vam parlar-ho amb la família, que ens hi van animar, i vam començar a buscar informació. Estàvem emocionats, ens sentíem molt vius. En compartir-ho a Consell, s’hi va apuntar el Pau també mogut per un impuls.

« Vam col·laborar a organitzar un magatzem de roba prop de Moria, i, voltant per l’illa, ens vam fer una idea del drama que s’havia viscut tots aquells mesos. »

I algú altre hauria vingut si hagués tingut prou estalvis. Sortíem al cap de sis dies.
 
Un cop decidits a fer el viatge, com us vau preparar tant a nivell logístic com emocional?
GUILLEM: La veritat és que tot va anar molt ràpid i amb prou feines ens ho crèiem fins que no vam pujar a l’avió d’anada. A nivell logístic, ens vam posar en contacte amb uns catalans que hi havia a l’illa i que vam conèixer a través de l’Olga. Feien de voluntaris a Lighthouse, un dels camps d’atenció a la platja, i això ens va decidir a anar precisament allà, a la costa nord. Ells ens van facilitar el contacte per a l’allotjament. Vam llogar un cotxe per desplaçar-nos per l’illa. Els dies abans de sortir vam estar consultant informació, per internet, sobre la xarxa de projectes i consells per a futurs voluntaris. El voluntariat internacional a Lesbos té una sòlida organització online. Quan ja teníem els bitllets d’avió, TV3 va projectar el documental To Kyma, que ens va impressionar molt i ens va espantar una mica pel repte emocional que aquest viatge podia representar.
 
Què és el que vau trobar a Lesbos?
GUILLEM: A Lesbos hi vam veure les restes d’aquesta tragèdia humanitària. Tot i que seguia viva i oberta, aquells dies tot estava estranyament tranquil. Hi vam trobar molts voluntaris i pocs refugiats -tal com ens comentaven els que hi havien estat treballant durant les grans onades de desembarcaments. És cert que feia mal temps i la mar estava agitada, però les causes d’aquella relativa tranquil·litat que vivia l’illa eren principalment polítiques: Frontex i els guardacostes grecs van començar a rescatar tota barca de refugiats que trobaven en alta mar, anticipant-se a qualsevol possibilitat de naufragi. Els portaven directament al camp de registre de l’illa (a Moria) i d’allà ja anaven al port per agafar el ferry direcció Atenes. A d’altres els registraven al mar i els duien directament a Atenes. Vam col·laborar a organitzar un magatzem de roba prop de Moria, i, voltant per l’illa, ens vam fer una idea del drama que s’havia viscut tots aquells mesos. Vam decidir agafar el ferry amb un bon grup de refugiats i fer cap a Atenes.
 
Vau deixar l’illa, vau posar peus a Atenes i vau recórrer el camí fins la frontera amb Macedònia. Perquè ho vau fer i com vau viure tot aquest viatge intern?
RAFEL: De seguida vam veure que se’ns necessitava més a Atenes i vam decidir canviar de rumb i plantar-nos-hi. L’espera al port de Lesbos i el viatge amb el ferry ens van donar l’oportunitat de conviure amb famílies d’Afganistan, Iraq i Iran,

« Vam descobrir que acompanyar-los, interessar-nos per les seves vides, la seva cultura i les causes de la fugida era un tresor per a ells i per a nosaltres. »

jugar i dibuixar amb els nens i nenes, conversar amb els adults, cantar i jugar a futbol amb joves... Vam descobrir que acompanyar-los, interessar-nos per les seves vides, la seva cultura i les causes de la fugida era un tresor per a ells i per a nosaltres. Vam passar dos dies al Pireu, el port d’Atenes, fent acompanyament de famílies tot col·laborant amb una xarxa de voluntaris grecs. Tots tenien l’objectiu de sortir de seguida cap a Idomeni, a la frontera amb Macedònia, i ens va entrar el cuc de conèixer l’última etapa del seu èxode per Grècia. Més de vuit hores de cotxe cap al nord.
 
Quina realitat us vau trobar als camps de refugiats fronterers?
RAFEL: Vam enxampar uns dies en què la frontera era oberta, i anaven passant de forma continuada, en grups de 50 persones cada tres quarts d’hora, aproximadament. Això sí, només sirians, iraquians i afganesos. Els iranians ploraven en veure que se’ls havia tancat la frontera... i els libis i altres nordafricans feien l’intent però no tenien cap possibilitat de passar, i la policia grega els retenia. El camp principal era ple. Hi havia un camp secundari, “de desbordament”, i, a 20 km de la frontera, ACNUR, MSF i Praksis estaven muntant nous camps per a molta gent, segurament perquè ja preveien el col·lapse que ha vingut després. Durant la tarda i el matí en què vam treballar al camp d’Idomeni, ens va fer l’efecte que els refugiats estaven relativament ben atesos: lliteres, racions de menjar, atenció sanitària. Això sí, tot molt fred. Vam veure que hi havia espai per als somriures, per jugar amb els nens, per donar conversa. Ens va fer il·lusió trobar afganesos que havíem conegut al ferry, i acompanyar-los fins al control fronterer. Il·lusió però un nus al cor... encara els esperava un llarg camí per Macedònia, Sèrbia i Croàcia, abans de tornar a entrar a la UE. És terrible pensar que actualment la frontera és tancada a tothom, les famílies s’amunteguen, els camps no donen l’abast i hi ha fred i gana.
 
Com es pot col·laborar des d’aquí? Què podem fer?
PAU: És complicat fer coses des de casa, a molts quilòmetres dels punts calents. La Unió Europea ha aconseguit distanciar-nos físicament de la crisi dels refugiats a través de les seves polítiques perverses. Intentar reduir aquesta distància sense que les autoritats s’hi posin més o menys bé és missió impossible. Però mentre no perdem la capacitat de commoure’ns pel que està passant, d’emocionar-nos, d’estremir-nos, d’enrabiar-nos, no deixarem que aquesta llunyania física es converteixi en llunyania emocional. Stéphane Hessel, en el seu famós llibret Indigneu-vos!, deia que la pitjor de les actituds és la indiferència. Si aconseguim no ser indiferents a tot això, la resta més o menys fluirà. Cadascú segons les seves capacitats, segons les seves possibilitats. Mantinguem-nos ben informats; sortim al carrer i manifestem-nos; fem donacions, en especial a les ONG petites; si ens hi veiem capaços, cal anar-hi i ajudar: es demana ajuda

« És terrible pensar que actualment la frontera és tancada a tothom, famílies senceres s’amunteguen, els camps no donen l’abast i hi ha fred i gana. »

desesperadament...
O simplement traiem el tema, parlem-ne, reflexionem-hi, interroguem-nos-hi. Sopant amb la família, tot fent una birra amb els amics, a l’escola, al cau. Qualsevol moment és bo per no ser indiferent a la crisi dels refugiats. El dia que aconsegueixin que ens sigui igual, malament.
 
Tots tres sou membres de MEG. Quin pes ha tingut l’escoltisme en aquesta experiència?
PAU: Fraternitat universal, transformació social, cultura de pau, fer servei, construir un món millor... Totes aquestes coses que hem anat aprenent els dissabtes al cau o durant els nostres campaments ens ha empès també a marxar a Grècia. De fet, vaig prendre la decisió de fer-ho quan el Rafel m’ho va comentar després d’un Consell d’Agrupament. Podem felicitar-nos que des de MEG hem estat molt atents a la crisi dels refugiats, i en la meva opinió, hem fet una bona feina de sensibilització al voltant del tema. Evidentment, tot han estat petits gestos: oferir Can Cadena com a espai d’acollida, atorgar l’1% solidari a Stop Mare Mortum... També recordo el bon dia de llàgrima de la passada AGO, amb el Jo Jet i la Maria Ribot cantant Escolta-ho en el vent. Són petits gestos, deia. Però els petits gestos també generen discurs, i un bon discurs genera empatia, adhesió, mobilització. El handicap que tenim és els que refugiats no arriben a Catalunya i no els podem ajudar tal com més ens agradaria. Com a escoltes i guies, aquietar-nos no és una opció. Hem de repensar què fem.
 
Al seguir actius a MEG, teniu previst fer un retorn de l’experiència a l’agrupament o al Moviment?
PAU: De moment, estem en contacte amb diferents Trucs de la Demarcació del Barcelonès els quals, tot i les moltes complicacions que existeixen, han expressat el seu

« Tot el que hem anat aprenent els dissabtes al cau o durant els nostres campaments ens ha empès també a marxar a Grècia. »

interès a bastir un projecte a Lesbos, Atenes o Idomeni. A més, la propera Setmana Santa explicarem com va ser la nostra experiència als Pioners i Caravel·les del nostre cau, l’AEIG Mare de Déu de Núria, que dedicaran tots els campaments a reflexionar al voltant dels diversos col·lectius de persones desplaçades, no només refugiades. I volem fer altres coses, totes les que calguin. La nostra experiència a Grècia va ser molt breu, de només vuit dies, però sentim la responsabilitat i tenim la il·lusió d’explicar el poc que hem viscut a tothom, si és que això serveix per remoure consciències i animar la mobilització.  Hem d’arribar al màxim de gent possible. La crueltat de la situació ho exigeix. Ens posem a la disposició del Moviment. Quants més siguem, més força farem. 

Durant el seu viatge van anar escrivint les seves vivències en el blog Esbós de Lesbos, que us recomanem que llegiu.

Entrevista publicada originalment a xarxanet.org.


Comparteix