Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Entrevistes

Joan Subirats catedràtic
20.04.2013

“L’escoltisme necessita més arrelament local i alhora posar les llums llargues per tenir en compte el que hi ha més enllà”


Text: Carla Liébana · (col·laboradora de l’equip de Comunicació)


És doctor en Ciències Econòmiques i catedràtic de Ciència política de la UAB, on dirigeix el Postgrau en Economia Cooperativa. Com a expert en polítiques públiques, temes de gestió i innovació democràtica, col·labora habitualment amb diversos mitjans de comunicació.

 Què ha significat per tu l’escoltisme?

Per mi va ser un reguitzell d’experiències magnífiques, de les vivències que més petjada han deixat a la meva identitat. Les excursions, els campaments, les travesses, la combinació de debat i esforç, els valors que impregnaven tot el que fèiem. Va ser una fantàstica combinació de catalanisme, solidaritat i resposta a les exigències del fer-se gran.

Milions d’escoltes per tot el món i la majoria de la població no ens coneix. Què necessitem per tenir més visibilitat ?

Vivim moments molts complexos, de canvi d’època, i l’escoltisme -com quasi tothom- ha de plantejar-se com afrontar aquests canvis de gran abast. Calen mirades més globals i més properes simultàniament: l’escoltisme necessita més arrelament local i alhora posar les llums llargues per tenir en compte el que hi ha més enllà. Segurament, també cal més horitzontalitat i més treball compartit.

Sovint diem que MEG és una escola de lideratge. Els líders són necessaris?

Depèn de quin tipus de líders. Segurament caldria repensar el lideratge ‘tradicional’ i fer-lo més comunitari, sense oblidar que ensenyem fent. Menys carisma i més exemple, més construir capacitats col·lectives i menys fer-se imprescindible.

Treballem molt perquè el cau sigui inclusiu, però ens costa arribar a certes realitats. Se t’acut quina és la raó?

No és fàcil ser present a tot arreu, ja que hi ha trajectòries vitals molt diverses i la motxilla de cadascú ve molt marcada per la petjada familiar, l’escola o els amics. Hem de pensar que la gent que arriba al cau potser ho fa per uns camins concrets i que, en canvi, altres realitats troben altres camins que porten a d’altres indrets de trobada.

Ets un clar defensor de l’educació i la formació continuada.

No podem seguir diferenciant ensenyament i educació, així com tampoc anys de formació i anys en què ja no cal. L’educació és la vida i la vida és educació, per tant, tot el que ajudi a integrar més moments i espais, benvingut sigui. Una persona educada és aquella que compta amb els instruments educats per ser autònoma i, encara més important, per tenir autonomia crítica i ser capaç de qüestionar el que fa ella i el que fan els altres.

Sovint s’assenyala Finlàndia com a referent en matèria educativa. És possible implantar un sistema similar al nostre país?

Requereix un llarg procés, no és només un tema de copiar el que allà funciona perquè el punt de partida és diferent. Ells l’any 1900 tenien el 5% d’analfabetisme i aquí teníem el 55%; ells invertien en educació per progressar i nosaltres esperem progressar per invertir en educació. 

Com a professor i defensor de la universitat pública, penses que la lluita contra la privatització de l’educació i la sanitat és una batalla perduda?

No ho és en absolut. Podem fer-hi front, però no només amb una actitud resistencialista sinó també acceptant que cal canviar les coses i que no podem seguir fent el mateix que fèiem abans. 

Ara es parla molt de la banca ètica, les empreses cooperatives o el consum responsable. És una moda passatgera o realment un canvi de model?

Espero que no sigui passatger, per mi demostra que cal començar a pensar en l’àmbit públic, en el comú, també en economia, en el territori o en els béns digitals.

L’economia social i cooperativa és la clau per sortir o com a mínim sobreviure a la crisi?

Almenys és una manera molt més resilient i solidària d’afrontar-la. 

Necessitem emprenedors per tirar endavant?

M’agrada més parlar d’”emprenyadors socials”. Cal posar en qüestió el que hi ha i buscar noves vies per avançar, sense acceptar com una dada inamovible allò que ens diuen. Ara bé, és cert que cada cop serà més difícil trobar feina, i que hauríem de crear-ne o reconèixer la que ja es fa, encara que el mercat no ho faci. 

Ets un usuari molt actiu al twitter. Hauríem de fomentar l’ús de les xarxes socials entre els infants i joves al cau?

El twitter em permet tenir accés fàcilment a moltes informacions però reconec que cal tenir molts filtres per evitar caure en paranys i “modes”. No crec que sigui una opció dir que calgui obrir a les xarxes socials als caus perquè és inevitable, el que cal és veure com es mourà el Moviment en aquest nou món. Internet no és un instrument nou per fer el que fèiem de manera diferent: és una altra realitat social, amb els seus avantatges i els seus riscos.

Font: El Correu núm. 84, secció Gent de Moviment. Primavera 2013


Comparteix