Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Notícies

08.06.2010

Entrevista a Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau 1980

Aquest curs el grup de formació de la Demarcació Vallès/Maresme de MEG ha rebut la visita d’Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau de l’any 1980. El pacifista argentí va parlar sobre educació per la pau, deute extern, educació en valors, cooperació i educació pel desenvolupament. L’Arnau Garcia, comissari general de MEG, i Laia López-Ontiveros, comissària internacional de la Federació Catalana de l'Escoltisme i el Guiatge, li van poder fer aquesta entrevista.

En quin moment es troba el món?

Estem vivint societats violentes, societats traumàtiques, perquè hem perdut l’equilibri amb la mare natura, amb la vida i amb els demés. Cal que recuperem l’equilibri.

Hi ha motius per tenir esperança?

En el treball a Amèrica Llatina i en el món en què vivim estem entre l’angustia i l’esperança. Apuntem més a l’esperança i tractem de superar les angusties, tractant d’anar construint nous camins i alternatives. En zones de conflicte, em crida l’atenció que, tot i el patiment, els pobles no perdi el somriure. El que plantejo és que cal resistir en l’esperança.

Si la construcció de la pau fos un plat, quins serien els ingredients principals?

En una conferència vaig dir una cosa que va provocar un gran escàndol: “El símbol de la pau és un colom. Si algú afamat se’l menja, és el millor que pot haver fet per la pau”.

Per on es comença per construir la pau?

La pau ha de començar per un mateix i compartir-la, perquè ningú pot donar allò que no té. Cal que pensem això en tots els àmbits en els que ens movem.

Catalunya, com Argentina, va patir una dictadura. Què cal fer per a què un país pugui tancar aquest tipus de ferides?

Fer memòria. No per quedar-nos al passat sinó per il•luminar el present. No buscar odi o revengisme sinó el dret a la veritat i la justícia. La reparació del mal fet a cada persona i a la societat. Cal lluitar contra la impunitat jurídica. Els pobles que obliden repeteixen els mateixos errors o són pobles cridats a desaparèixer. Els pobles es mantenen a través de la memòria, de la seva identitat cultural, dels seus valors i de la seva resistència. Aquells que diuen que no cal mirar al passat estan avalant les situacions d’injustícia. Sempre recordo un company de camí, Eduardo Galeano, que va escriure “Les venes obertes d’Amèrica Llatina”. Aquestes venes continuen obertes.

Vostè diu que “la pau no ha d’estar buida de contingut. Què vol dir?

La pau no és l’absència de conflicte. Moltes vegades es contraposa la pau a la guerra però no té res a veure: la passivitat no és pau. La pau és una dinàmica de la vida de les relacions humanes, l’enteniment entre les persones i els pobles, des d’allà podem crear, generar i pensar en una altra societat. El món basat en la violència no té cap tipus de futur ni sortida: cal que es comenci a revertir. Entrar en un conformisme és com fer camí cap enlloc.

Hem sentit parlar del seu conte del elefant contra la formiga. Qui són els elefants en lluita per la pau?

El poder, la dominació i els ambicions són els que estan generant aquesta situació greu. Ara Barack Obama és el premi Nobel però envia tropes a Afganistan, segueix la guerra a l’Iraq, instal·la set bases militars a Colòmbia… No estan per preservar la pau, no crec en les guerres justes tot i que els teòlegs en parlin molt. No hi ha guerres justes. Totes les guerres són cruels, porten a la destrucció i la mort. El que sí que hi ha són causes justes. Avui en dia al món hi ha una violència estructural. L’informe de la FAO assenyala que cada dia 35.000 infants al món moren de fam. Com anomenem això? Jo en dic genocidi econòmic.

Els nens i les nenes també poden ser formigues? Què tenen a l’abast els nens i nenes per canviar el món?

Si he de transportar alguna cosa molt pesada, he de demanar a cadascú de vosaltres que em donin un cop de mà. Aleshores tenim força. Si els pobles s’uneixen, si els infants s’uneixen, poden dominar l’elefant. L’elefant és molt gran però hi ha més formigues que elefants. El que passa és que les formigues han d’estar organitzades i han de pensar, no només amb la ment, també amb el cor per a no acabar sent elefants.

El moviment escolta i guia pretén fer que s’escolti la veu dels nens i nenes. Per què creu que costa tant que se’ls escolti? La democràcia és exclusiva pels adults?

A l’Argentina hi ha un moviment molt gran que es diu “Els nois del poble” i que fan grans manifestacions i recorreguts pel país. Tenen un lema que en aquests moments està penetrant molt en la societat: “La fam és un crim. Nosaltres tenim drets, som subjectes i no objectes”. La educació és important, la presa de consciència crítica i els valors. Els infants tenen veu i també tenen moltes coses per aportar. Si aquesta veu es fa escoltar pot penetrar a la societat. La democràcia és per a tots però cal recuperar el sentit de la democràcia. Per a mi democràcia significa dret i igualtat per a tothom, no posar un vot en una urna. Democràcies és que els infants no morin de fam, que tots tinguin dret a una educació, salut i habitatges dignes, una vida digna. Tot infant és un ciutadà i una ciutadana. Per tant, amb els mateixos drets.

Quina feina fan a SERPAJ?

Tenim tres eixos fonamentals: el compromís amb els sectors més pobres i més necessitats, la no-violència com a mitja de resolució de conflictes però també com un sentit de vida i espiritualitat. Nosaltres treballem amb nois al carrer i tenim les aldees joves per la pau on els donem capacitació laboral però en un sentit de vida. No fem assistencialisme, l’assistència és bona en un moment però l’assistencialisme mai és bo perquè genera la dependència i el submissió. Ens interessa la promoció humana, la presa de consciència crítica, valors i per a això apuntem molt a l’educació com pràctica de llibertat, una educació alliberadora. En els tallers seguim els programes regulars que exigeix el ministeri d’Educació però treballem amb una adequació alternativa: capacitació agrícola, tallers tècnics, etc. I després fem el treball en els barris, un cop els nois estan capacitats, acompanyats dels nostres professors, eduquen els seus pares. Hi ha una interrelació i es recupera el sentit de la família.

Si tingués un nen o una nena al davant, què li diria que és el més important a la vida?

Que somrigui a la vida, que fins i tot en els moments més difícils no deixi de somriure a la vida.

Ens pot parlar d’algun moment que li hagi marcat la vida com a persona?

Tots. Crec que cada etapa de la vida té una importància i una raó de ser. No hi ha un moment especial, crec que són moltes coses que es van relacionant i de les quals un n’és el resultat.

Una imatge de la seva infància

Potser la imatge de la meva àvia, que era una índia guaraní i era una dona illetrada però amb una saviesa gran i una gran comunicació amb la naturalesa i amb la vida. Sempre dic que la saviesa no està en qui llegeix més llibres sinó en qui entén el sentit profund de la vida. Crec que això m’ha marcat en el temps.

Persones o moments en els quals hagi après alguna cosa important

En primer lloc la meva formació cristiana: em van criar franciscans. Després les lluites a nivell llatinoamericà, amb indígenes, camperols i organitzacions populars. En els recorreguts per Amèrica Llatina he trobat gent meravellosa, companys de caminades, entre ells un català: Pere Casaldàliga, el Bisbe de Saô Felix d’Araguaia. També gent com Helder Cámara, profeta d’Amèrica, molt amic de Pere Casaldàliga o gent que compartim en Amèrica Llatina, com monsenyor Proaño. El treball a SERPAJ té una base no només de l’església catòlica sinó a nivell ecumènic. Treballem amb pastors, rabins, amb musulmans... És un treball de desenvolupament i integració a nivell intercontinental en els processos de canvi de la nostra societat davant els conflictes. També he après molt com a professor a les càtedres de la Universitat de Buenos Aires i en altres universitats. Sempre hi ha riquesa al seu pensament, aportacions valuoses. Crec que la seva educació del gran mestre Pablo Freire, l’educació com a pràctica de la llibertat, de l’educador educat i educador. Ens eduquem junts, construïm junts, caminem junts i junts aprenem a respirar la vida.

Una persona a qui li hagués agradat conèixer

Tots els dies tinc algú a qui conèixer, com vostès, per exemple. Crec que sempre podem tenir una comunicació, un apropament. A la vida conec molta gent i amb tots provo de veure i apreciar els seus valors, la seva forma de vida, comprendre altres cultures.

Un lloc que sigui especial per a vostè

Casa meva.

Com és un dia normal d’Adolfo Pérez Esquivel?

Un embolic! La meva vida és complicada. Provo d’equilibrar la vida familiar amb les activitats. Així que al matí, amb la meva dona resem, perquè la vida espiritual és fonamental per a nosaltres, prenem mate (que és la nostra gasolina), conversem mentre esmorzem i després cada un comença la seva activitat. Rebo moltes delegacions de països diversos, gent amb problemes diferents que serveixen per veure com podem articular coses. Estem molt atent als joves, als pobles indígenes, als camperols i les organitzacions populars... Aquesta és la nostra opció. Hi ha dies que són més complicats que altres, però tots són molt intensos.

Què vol ser quan sigui gran?

Aquestes coses se les preguntava jo a la meva avia! No sé que podem ser quan siguem grans, però a mi m’interessa descobrir aquesta possibilitat cada dia.

És feliç?

Sí, sóc una persona feliç. Sempre tinc en compte el gran poeta francès que treballava amb leprosos, Raoul Follereau, que deia “ningú pot ser feliç sol”: per ser feliços cal que compartim. Jo puc ser feliç si veig que un infant pot somriure a la vida, i també si veig somriure la meva família. La felicitat no és estar tot el dia fent salts, és un estat interior. Té relació amb la pau i la presa de consciència, si estem comunicats amb la vida.



Comparteix