Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Notícies

22.01.2013

"Què vol dir per mi l’esforç?" Una caravel·la explica la seva experiència al cau

La Noa, una caravel·la de l'AEiG Montnegre-Josep Carner de Barcelona, ens explica què és per ella anar al cau, en una redacció que va fer per a l'assignatura de Ciutadania. "El cau és com una escola moral, on aprens a construir-te a tu mateix", explica. No us perdeu el seu text a continuació...

"Jo vaig a una cosa anomenada cau. El cau és un agrupament de nens i nenes de 5 a 18 anys que van a passar-s’ho bé allà on sigui. Està dividit per grups, començant pels més petits de 5 a 8 anys (Castors i Llúdrigues), de 8 a 11 (Llops i Daines), de 11 a 14 (Ràngers i Noies Guia), de 14 a 17 (Pioners i Caravel·les), de 17-18/19 (Truc) i, a partir d’allà, estan els caps. Jo vaig començar a anar-hi amb deu anys, el meu tercer any de Llops, i ara estic al primer any de Pioners i Caravel·les. En aquesta fotografia estic jo i tres amigues meves del cau. Dues d’elles (la segona començant per la esquerra i la última) s’han quedat a Ràngers i l’altre i jo comencem Pioners i Caravel·les. Aquesta foto va ser feta el cap de setmana a Passos, la celebració en la qual es canvia d’unitat, se’n van o venen caps o nens, o es fa la promesa1. Jo i aquesta amiga hem passat d’unitat. 

Ara t’estaràs preguntant: i què té això a veure amb la meva pregunta respecte l’esforç? Hi té molt a veure. El cau és com una escola moral, on aprens a construir-te a tu mateix. Al principi, jo no hi volia entrar: tenia por i tampoc en tenia tantes ganes. I ara em veus la mar de feliç en aquesta foto. He crescut. Una cosa és créixer físicament i l’altre de la manera que ho fem al cau. L’esforç? Aquí ve:

- He pujat pics de més de 2.000 metres respecte el nivell del mar. I la satisfacció al mirar el poble o campament d’on vens des del cim et fa créixer un grau més en la teva moralitat. Costa, però al acabar no ho fas pels altres, sinó que t’has esforçat per tu.

- M’he fet rascades i ferides de mides considerables al córrer jugant, però ara les miro i penso: he arribat fins aquí patint, però he arribat.

- Vaig confessar les desgràcies de la meva vida per primera vegada, entre plors i sanglots. Crec que encara que explicar-ho en aquell moment va ser tan dolorós amb els records encara frescos i les cicatrius del meu cor sense tancar, que ara ho puc explicar tantes vegades com vulgui, ja no em fa mal. Em va costar, però gràcies a allò, cada cop veig les coses més clares. En aquell moment vaig madurar.

- He passat por en alguns camins de muntanya: malgrat el pànic, vaig passar cantant cançons de nenes petites o coses com High School Musical.

- He dormit entre vaques pastant en un camp, sobre el fang, passant fred i dintre d’una cova fangosa, a la platja i a molts llocs més on la gent normal no hi dorm.

- He passat de ser una nena antisocial a el que sóc ara, una noia mínimament normal que es pren la vida al peu de la lletra. Sé que es pot pensar que no costa gaire, però acceptar que la teva vida no ha estat normal i que tu tampoc ho ets i haver de canviar la teva manera de ser per adaptar-te a la societat costa molt i requereix un esforç brutal.

- He creuat sis pobles en un dia en bici. Cada cop que arribàvem a un poble, paràvem i bevíem aigua, però el pitjor de tot es que ens vam equivocar de camí i ens vam passar la major part del temps carregant la bicicleta sobre les nostres esquenes i pujant una muntanya en comptes d’anar per un camí pla. Va costar un munt, però aquella va ser la primera excursió on vaig aprendre que, encara que costi molt i em cansi, al final és gratificant saber que t’has esforçat i ho has aconseguit sola.

- He ajudat els meus companys sempre que ho han necessitat. En una excursió pels Pirineus, una nena baixant per la tartera s’anava entrebancant amb les pedres i va arribar el moment que va caure i la vaig agafar, evitant que es fes molt més mal. Tothom em va aplaudir i em va tractar com a heroïna, però jo tenia cert sentiment de culpa en pensar què hagués passat si no l’hagués agafat. Haver de continuar caminant amb aquella nena al meu costat agafada i donant-me les gràcies se’m va fer tant pesat que m’hi vaig haver d’esforçar per no caure a terra i trencar a plorar.

Aquí potser s’acaba el meu relat de raons per les quals el cau, per mi, vol dir esforç, però no acaba la llista. N’hi ha moltes més. Anar al cau m’ha fet a mi mateixa, és part de la meva vida. Des de fora la gent veu com una cosa simple anar els dissabtes a la tarda amb un grup d’amics i de tant en tant a fer excursions. Però hi ha molt més al darrera, no és tan simple. Per mi el cau vol dir esforç per què tot el que faig allà ho requereix. Som humans i creixem. Cadascú s’acostuma a coses diferents i creix de manera diferent. A mi m’ha costat molt arribar a on sóc ara. Ara em queden uns quatre anys per deixar de ser una nena, però mai no deixaré de créixer. Quan arribi a ser quel·la2, m’haurà costat molt arribar-hi, però hauré arribat. I tot i això, encara allà no s’haurà acabat el meu creixement.

Noa R. Haimovich


1. La promesa. És el moment en el que un rànger explica i es compromet amb el cau davant de l’agrupament sencer a passos.
2. Quel·la. El femení de cap, que és la representació de mig monitor mig germà gran.

 



Comparteix