Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Notícies

19.06.2015

[Reportatge] Participem

aeig sant ferran, cill, participació, rotllana

Els Castors i Llúdrigues escoltant-se uns als altres.
AEiG Sant Ferran

La participació és la columna vertebral de qualsevol grup, i un dels aspectes més difícils de gestionar. Hi ha fórmules eficaces? Existeix un únic model de participació? I, el més important, entenem realment què significa participar?



La participació és la base de qualsevol associació, i Minyons Escoltes i Guies de Catalunya no n’és una excepció. Concebuda com una associació amb un enfocament horitzontal, que tots els seus socis puguin dir la seva sobre els temes que afecten l’entitat és una necessitat per a garantir-ne el correcte funcionament. Aquesta visió organitzativa també es trasllada a la tasca que els i les caps realitzen cada dissabte amb els infants i els joves, animant-los a ser els motors dels seus propis projectes i activitats. Però què entenem exactament per participar avui dia?
 
Oscar Rebollo, membre de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i expert en temes de participació, explica que la definició de participació no és només una, i adverteix que donar per entès aquest concepte d’una única manera pot portar problemes. Per ell, la participació es pot dividir en tres àmbits o sentits principals. Un d’aquests seria el de la participació més política, és a dir, la participació de la ciutadania envers les institucions polítiques o el govern en unes eleccions o un referèndum, per exemple. El segon àmbit o sentit és el de la participació associativa o comunitària, no tan encarada a l’elecció de representants o d’una forma d’ordenament i funcionament social, sinó adreçada a la construcció de projectes comuns, al treball en entitats, barris, etc. Finalment, el tercer gran àmbit és el de la participació instrumental, aquella que busca plantejar propostes de millora i optimització, plantejada per exemple per empreses i orientada a la cerca de qualitat en el funcionament habitual. Les tres són formes de participar, però l’enfocament, la utilitat puntual i l’objectiu de cadascuna són diferents.
 
Tot i aquesta definició oberta, sí que hi ha una sèrie de característiques comunes dins el fenomen participatiu. Participar no és només un acte concret en un moment determinat. Participar no és sinònim de votar, ni de fer servir el torn de paraula en una assemblea ni proposar una acció o un tema concret. Tal com diu Álvaro Porro, també membre de l’IGOP i responsable del projecte Estàrter, participar és un procés constant. En participar, “actives les teves capacitats per a assolir un objectiu”. La participació ha d’incloure també, més enllà del propi acte del vot, un component de reflexió, de debat, en el qual fer créixer i millorar les propostes. Així mateix, és una part intrínseca dels processos democràtics en què el poder de decisió recau sobre el grup sencer, i la presa de decisions s’allunya d’un model centralitzat i autoritari; hi inclou tot el col·lectiu.



El procés participatiu i democràtic, tal com expliquen Rebollo i Porro, es pot entendre utilitzant un triangle amb una dimensió diferent a cada punta. En una d’elles trobaríem la participació directa o participació sense intermediaris, en la qual els membres individuals contribueixen de forma directa en una decisió concreta, per petita que sigui l’aportació. En la participació representativa o amb intermediaris, la segona de les dimensions, es delega el poder de presa de decisions a una altra persona o, vist des de l’altra banda, reps aquesta capacitat de mans d’altres persones. La tercera dimensió és la dialògica o deliberativa, que inclou tot el debat i discussió sobre la proposta o tema que està sobre la taula en aquell moment, i que ha d’anar deslligada dels espais pròpiament decisoris, ja que es tracta d’una dimensió de formació d’opinió, de reflexió personal i grupal que no ha d’anar acompanyada de les pressions, els temps ni els terminis que solen comportar els moments de decisió.

Conflicte i equilibri

La clau del funcionament d’aquest triangle no és senzilla; es tracta de mantenir l’equilibri. Una entitat, una associació o un moviment en què manqui el debat intern i els espais on expressar l’opinió pròpia, o on només prenguin les decisions un grup tancat de representants, o fins i tot on totes les decisions hagin de ser preses per tots el membres, es troba en una situació difícil que a la llarga pot generar problemes interns i impedir que es dugui a terme la tasca pròpia de la mateixa. Aquestes tres dimensions participatives es poden veure com un procés interconnectat. Una part ajuda a potenciar les altres dues, ja que si es creen espais de debat, les dues participacions es veuran enriquides, alhora que combinar aquests dues dimensions, el representatiu i el directe —i sempre tenint en compte la tercera dimensió, la deliberativa— pot servir perquè els engranatges associatius funcionin d’una forma més fluïda i més dinàmica. Aquest procés, però, no està mancat de reptes, i és en l’equilibri que apunta Rebollo on es troba la resposta.
 
La participació i, per extensió, la presa de decisions, són generadores de conflicte, i millorar i mantenir una bona participació i de qualitat és una feina que no està exempta de reptes. Val a dir, com apunta Oscar Rebollo, que no existeix una fórmula màgica per a poder-los solucionar, i que la forma de gestionar-los correctament es basa només en un concepte clau: l’equilibri. Tot i això, és necessari conèixer els problemes que poden anar sorgint i tenir algunes eines per a treballar-los.
 
El plantejament de noves propostes sol comportar opinions enfrontades, però això és un fenomen necessari. Una entitat d’una mínima envergadura que no tingui diversitat de veus no és una entitat amb un funcionament sa. Però aquesta és una situació que cal saber tractar. Per a assegurar la viabilitat dels projectes i la continuïtat dels grups que els duen a terme, és molt important saber gestionar les minories que solen generar aquests processos participatius i decisoris. L’Álvaro Porro deixa clar que una decisió democràtica no és aquella que es queda només amb la majoria, sinó la que recull de la millor forma possible les propostes de totes parts, creant un consens general i integrador, sempre d’una manera proporcional per tal d’evitar una macrocefàlia de les minories i tenint en compte que la decisió consensuada no equival a una amalgama que acontenti a tothom per acontentar a tothom simplement. La clau és la diversitat de veus, però amb mesura i criteri.
 
Un altre repte participatiu és la diferència d’implicació i de treball individual. Sobretot en associacions i entitats grans, és molt fàcil trobar casos de gent amb un nivell de compromís, interès i capacitat de participació diferent. Una forma de veure-ho clarament és l’anomenada regla 1/9/90. Amb un plantejament una mica extrem, aquesta teoria explica que en qualsevol grup a partir d’unes vint persones hi ha un 1% de gent que és proactiva i que pren la iniciativa i lidera. Tot seguit tens un 9% que són reactius, és a dir, que reaccionen a propostes, demandes i crides. Finalment hi ha el 90% de gent passiva, que només s’activa puntualment. La realitat de les associacions i entitats, sobretot en el cas d’aquelles com MEG, amb un enfocament més voluntari i associatiu, segurament es trobaria a la pràctica amb un repartiment diferent entre els tres grups. Malgrat això, la utilitat d’aquesta regla va en un doble sentit: per una banda, pretén provocar i causar una reacció en les parts més passives, i per l’altra, ha de servir perquè les parts més reactives i proactives siguin capaces de modular expectatives, ja que, per molt diferents que puguin ser els percentatges en un grup, és gairebé segur que hi haurà gent en cadascuna de les tres categories i no acceptar-ho pot portar a decepcions i a cremar-se.

​Per tant, la feina en aquest sentit és, per una banda, acceptar aquesta diversitat de participació dins l’entitat o grup i, per l’altra, treballar perquè hi hagi un trànsit constant entre els tres grups. Cal que la gent més passiva trobi espais en què poder-se motivar i ser més reactius o fins i tot proactius, però alhora cal evitar que sempre sigui la mateixa gent que es trobi en aquests dos grups, ja que això pot perjudicar, entre d’altres, la visió de la participació representativa.
 
Dintre de les tres dimensions de la participació introduïdes abans, la representativa és una de les més qüestionades i també una de les més difícils de gestionar. La majoria de grups grans —podríem considerar un grup gran el que superi les trenta persones— haurien de comptar amb figures de representació i lideratge per tenir un funcionament millor, persones que coordinin i siguin un reflex de la voluntat popular.
 
A l’hora de poder treballar adequadament aquestes figures i poder assolir aquest equilibri, una gran eina és la gestió dels lideratges, part clau en la majoria dels processos participatius. L’Álvaro Porro en distingeix tres tipus de gestió. Un d’ells és el dels lideratges sectorials, els quals es veuen perfectament identificats amb les comissions de treball i la repartició de les tasques. Un altre tipus són els lideratges rotatius, que varien la càrrega de la responsabilitat que tenen les persones en determinats moments i que fan més mal·leable el pas entre el representant i el representat. Finalment, la tercera classe són els lideratges facilitadors, que tenen com a objectiu apoderar la gent i recollir opinions per poder prendre decisions treballades i informades, de manera que es creïn canals per a recollir aquests inputs.

Aplicar correctament aquests lideratges assegura una bona representativitat, tot i que no és un procés fàcil. Ell mateix explica que en l’aspecte social hi ha hagut exemples dels dos extrems pel que fa al lideratge: casos en què ens trobem amb una representativitat molt marcada i pràcticament totalitària, i altres en els quals hi havia un rebuig total a qualsevol tipus de lideratge, i cap de les dues són viables en la majoria de situacions en què cal gestionar grups grans.
 
La participació en el món associatiu

En els darrers anys, el nombre d’entitats socials sorgides de la base social ha anat augmentant i en l’actualitat han guanyat molt pes. Casos com els de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i Som Energia són part de l’actualitat, i es tracta d’agrupacions que han experimentat un gran creixement en un temps relativament curt. Un dels grans reptes per a totes aquestes associacions, i que MEG també es pot posar com a propi, sobretot ara que afrontem un procés com la creació d’una entitat única d’escoltisme i guiatge catalana, és el de lligar la major institucionalització que comporta el creixement associatiu sense perdre els elements organitzatius més horitzontals i orgànics. Saber mantenir aquest equilibri del que parlen tant Oscar Rebollo com Álvaro Porro, i que és la clau d’un funcionament grupal sa.
 
Una bona eina per a poder compartir recursos i estratègies de creixement és el projecte de reptes organitzatius, impulsat des de l’Estàrter que gestiona l’IGOP, que pretén reunir entitats que han experimentat aquest augment de volum associatiu de manera sobtada i poder posar en comú els reptes i les solucions adoptades, de manera que s’intenti fugir dels exemples d’altres entitats més establertes que provenen d’una realitat diferent a l’actual. Es tracta d’un espai de suport mutu que pretén trobar, entre d’altres, sortides per a assolir l’equilibri entre l’agilitat i l’eficiència i la democràcia i la participació.
  
La participació a la unitat

A diferència de les estructures jeràrquiques i horitzontals, MEG és una organització en forma de xarxa. Aquesta estructura està basada en les relacions i contactes entre persones i grups de treball, cosa que mobilitza la intel·ligència col·lectiva i permet una certa flexibilitat a l’hora d’adaptar-se a l’entorn.
El model de xarxa es reprodueix a totes les escales de l’associació. Cada unitat forma un grup relativament autònom que s’enxarxa dins l’agrupament. L’agrupament en si també és autònom, però al seu torn s’enxarxa amb la demarcació. I així successivament. Aquesta estructura no es refereix només a l’organització interna del treball i de les tasques dels equips, sinó també a les relacions amb altres persones i entitats de fora del moviment.

L’estructura en xarxa també lliga amb el mètode escolta i guia. Els petits grups, per exemple, són la primera dimensió d’aquests grups semiautònoms que configuren la xarxa. Des de la unitat, en què cada nen i nena pren responsabilitats davant del grup, fins a un consell d’agrupament o un equip de demarcació, el funcionament es repeteix a escales diferents. Cada òrgan del Moviment, cada comissió i equip de treball és, en realitat, un petit grup dins la xarxa global. En l’escoltisme tothom és responsable d’allò que fa i és relativament autònom, encara que formi part d’un projecte comú.

Ser responsable d’un àmbit concret (cap d’agrupament, comissari/ària de demarcació, etc.) no vol dir necessàriament manar més, sinó vetllar per l’assoliment dels objectius comuns, decidits democràticament entre tots, en un àmbit concret. Vetllar significa poder demanar el compliment de les responsabilitats que cadascú ha assumit, així com incorporar nous punts de vista i enfocaments que ajudin el grup a avançar.
  
El cas de la PAH, un model similar i diferent alhora

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) és una de les entitats socials més reconegudes avui dia. Des de l’esclat de la bombolla immobiliària i l’increment dels desnonaments, la PAH ha lluitat per evitar aquestes injustícies socials. Tot i que presenta grans diferències en molts aspectes amb MEG és una organització sorgida com a reacció a una necessitat concreta i no d’un voluntariat amb un enfocament proactiu com és el nostre cas, en l’aspecte organitzatiu i participatiu té certs punts de contacte i contrast. L’associació està dividida territorialment en més de 200 nodes repartits per tot l’Estat, d’una forma similar a la distribució territorial i organitzativa dels nostres agrupaments.

Un dels conceptes més destacats en l’àmbit associatiu és el de l’assessorament col·lectiu, que pretén convertir la persona que anteriorment ha acudit a l’entitat amb un problema en protagonista de la solució del conflicte d’un altre. En l’escala de participació micro, és a dir, dins els nodes, s’intenta també donar funcions a tothom, per a apoderar-los i que es sentin més part del procés. Així mateix, també hi ha una Escola PAH per a poder establir un intercanvi d’habilitats constant que enriqueixi tots els membres. En l’apartat d’organització general, tot i que l’assignació de representants és un procés molt menys definit que en el cas de MEG, sí que s’assembla en organigrama. Cadascun dels nodes compten amb representants que es reuneixen en l’àmbit estatal, però els càrrecs es personalitzen poc i no es treballa amb el concepte de junta de forma tan marcada. El funcionament és més fluïd i està molt basat en la meritocràcia, però el major poder de decisió acaba recaient en l’assemblea de les PAHs catalanes.



Font: El Correu 92, reportatge pàg. 7. Estiu 2016 · Text: Adam Peribáñez


Etiquetes

Comparteix