Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Foix Senabre cap de Llops i Daines a l'AEiG Pere II i Santa Maria de Foix
03.06.2014

Batecs de cau


Mires enrere i t’adones del temps que fa que comparteixes experiències, somriures, il·lusió, llàgrimes, patiment, sorpreses, alegria, trobades, records, imatges, moments, sensacions, reunions… i un llarg etcètera que no té fi. És, doncs, quan veus que el Cau ja forma part de tu, de la teva personalitat, de la teva vida.

En el moment en què et calçaves unes xiruques per primer cop, posaves el sac i la carmanyola a la motxilla, i pujaves a l’autobús per marxar de sortida mentre els caps t’eixugaven les llàgrimes d’enyor i de desconcert, encara no n’eres conscient, del que significava portar un fulard al coll i la motxilla a l’esquena. Avui, veus que et toca a tu consolar els menuts que enyoren ser a casa mentre senten com trona fora la tenda, quan ja veus impossible fer camí i els companys et continuen animant com en el primer moment, quan després del patiment arriba la recompensa d’haver fet el cim i la satisfacció que sents no la canviaries per res. I és que el fulard vol dir formar part d’un gran moviment, un altre estil de vida, una vida en els valors de la qual en són els fonaments.

« El fulard vol dir formar part d’un gran moviment, un altre estil de vida, una vida en els valors de la qual en són els fonaments. »


Toques de peus a terra i veus que amb el fulard i la il·lusió del primer dia els papers s’han intercanviat i has passat d’aprenent a educador, de nen a cap. Quan arriba el moment de fer de cap, al començament se’t plantegen dubtes: ho podré fer? A la canalla, els agradarà tenir-me de cap? I els pares, estaran contents amb la feina que fem durant el curs? Dubtes i més dubtes que es resolen mentre en sorgeixen de nous. Però, al cap i a la fi, això és justament l’aprenentatge, resoldre dubtes mentre se’n generen de nous.

Veus que les coses dins de l’agrupament comencen a anar rodades quan en l’equip de caps et veus capaç de dir-hi la teva, quan t’impliques de valent a fer qualsevol cosa fins i tot quan no saps com s’acabarà, quan t’involucres en noves comissions i nous càrrecs, reunions extres interminables, consells d’agrupament, tardes i tardes per enllestir les properes sortides i quan simplement reps tant o més del que dónes. “I la recompensa?”, es pregunta la gent. “Ho fas per diners? Tu què hi guanyes? Com ho compagines amb els amics, la feina i els estudis?” La resposta, crec que tots la tenim clara.

« Els teus nens seran aquells que eixugaran les llàgrimes d’enyor, els que es plantejaran les mateixes qüestions i que, possiblement, trobaran les mateixes respostes d’aquí uns anys. »

La recompensa és el somriure de la canalla i les abraçades dels més menuts. Nosaltres no parlem de diners, hi guanyem aprendre i donar el que ens han donat. I ho compaginem com podem, perquè quan tens ganes de fer alguna cosa, fas els possibles per arribar a tot, i ho acabes aconseguint. I els amics…els del Cau també acaben sent els teus amics.

Ara, al cap de 50 anys d’existència, dels quals has gaudit una petita part, t’atures amb la seguretat que els teus nens seran aquells que eixugaran les llàgrimes d’enyor, els que es plantejaran les mateixes qüestions i que, possiblement, trobaran les mateixes respostes d’aquí uns anys. Seguiran caminant amb la motxilla a l’esquena, pujant muntanyes, mirant els estels, saltant fulards, fent guerres de fang, banyant-se al riu, descobrint nous paisatges, compartint experiències amb els companys de motxilla, fent promeses i passant d’unitat en unitat. En definitiva els anys passaran, però el Cau continuarà bategant.

Text publicat originalment al web del 50è aniversari de l'AEiG Pere II i Santa Maria de Foix (Vilafranca del Penedès).


Comparteix