Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Oriol Gilibets Cap de CiLL a l’AEiG Pare Claret (Solsona)
21.08.2015

Els ulls dels Castors i Llúdrigues

oriol gilabert, cap, aeig pare claret

Oriol Gilabert, cap de CiLL a l'AEiG Pare Claret de Solsona (Demarcació de la Catalunya Central).


És la segona nit al campament. Guixers, Solsonès. I com és costum, després del joc de nit toca baixar la bandera, que més que un tic militar heretat sembla ser un senyal d’identitat, tot i que mai he cregut massa en cap bandera. Els Castors i Llúdrigues apuren les últimes forces per aguantar les parpelles dretes. És una lluita curiosa, puix semblen no entendre perquè han d’estar desperts si tot és obscuritat i penombra. Només resta una petita llum tènue…

Una rotllana, els culs a terra i el petramax a mig gas per escoltar un conte. Un conte? De cop els ulls endormiscats semblen obrir-se un xic. Avança el conte enmig del rugit incansable dels grills. Com ho deuen fer, el grills, per no estar mai afònics? És quelcom que m’encantaria saber a mi i crec que també a tots els caps que hem viscut una setmana moguda de campaments. El que donaríem, per poder mantenir la veu com ho fan els grills!

Amb aquesta banda sonora caòtica de fons arriba el final del conte i els grans ulls dels petits nens s’han obert com taronges valencianes madures. Sembla que la curiositat novament ha tornat a guanyar la partida a la mandra i a la son. Em fa la sensació que no dormen desperts sinó que intenten despertar els seu somnis.

« Els petits castors criden un silenci que em posa la pell de gallina »

I ni una veu, ni un xiscle estrident sembla voler moure’s d’allà, i se’m fa molt estrany. Silenci! Allò que gaire bé no es troba enlloc, que s’amaga i que només es pot trobar en alguna botiga de vell raquítica i empolsegada, és allà. No entenc si és culpa de la seva innocència o per algun tipus de saviesa que anem perdent quan ens fem grans. Els petits castors criden un silenci que em posa la pell de gallina.

No sabem massa bé si és aquella nit que el cel plora les llàgrimes de Sant Llorenç, però malgrat aquesta desinformació, els diem que s’estirin, que mirin el cel, que guipin atentament si hi ha algun estel que es fuga del planetari. Ah, i que demanin un desig per cada flaix del cel. Novament la il·lusió obre una mica més les ninetes.

M’encanta mirar les estrelles; tot i això, aquesta nit no puc parar de mirar els ulls d’aquells futurs homes i dones petits. Segurament no podré demanar cap desig aquesta nit, però sentir això ja n’és un de complert!


Comparteix