Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Aleix Solà Filòleg i escolta
28.08.2015

L'escoltisme m'ha fet qui sóc

aleix solà, opinió

L'Aleix i la seva filla Magalí.


En una conversa de cafè, m’expliquen que l’AE Rocaguinarda no acaba d’anar bé. Que dubten si aguantar un any més o agafar-se un temps —merescut, dolorós— de repòs. Que hi ha pocs nens. Compromesos, però massa pocs. La veritat és que em costa d’entendre.

He dedicat més de 15 anys de la meva vida a l’escoltisme (però no a l’AE Rocaguinarda, ja que sóc nascut a Navàs, al Bages). He sigut llop, rànger, pioner, truc i cap. Vaig ficar-me de ple a la Demarcació de la Catalunya Central i vaig ser formador de caps. L’escoltisme m’ha donat moltíssim. Hi he après valors que no els proporciona la família ni l’escola, ni cap altre àmbit del context social més pròxim. Els meus amics més propers, els que van ser testimonis del nostre casament o els primers que van venir a conèixer la nostra filla acabada de néixer, són els amics del cau. El mateix li passa a la meva dona: amb els seus amics, que per sort ara també són els meus, van créixer plegats a l’AE Rocaguinarda.

« [Al cau] hi he après valors que no els proporciona la família ni l’escola, ni cap altre àmbit del context social més pròxim »

No cridaré una proclama a favor dels beneficis del cau: qui ho ha viscut sap de què parlo. Puc assegurar amb certesa que a la gent que hem passat pel cau se’ns veu venir d’una hora lluny: som gent compromesa, amb ganes d’implicar-nos, de combatre, d’associar-nos, de donar sempre un cop de mà. Doneu un cop d’ull a la vostra entitat, assemblea, AMPA, comunitat de veïns o comissió de festes: segur que hi haurà algú amb vincles a l’escoltisme.

Al cau passen coses extraordinàries com pujar muntanyes que no s’acaben mai, dormir a la llum de la lluna al mig del no-res, baixar rius amb balses atrotinades o aprendre a fer el dinar per trenta amb un fogonet rònec. Al cau he torrat castanyes, he intentat aprendre a tocar la guitarra sense èxit, he cantat caramelles desafinades, he creuat els Pirineus, he lliscat per la neu amb un plàstic qualsevol, he construït lofts per ocells, he netejat lleres de rius, he fet d’actor improvisat i de dimoni al pessebre vivent. He regalat algun petó furtiu, he tastat algun got de moscatell a deshora, he empès un amic cansat, n’he abraçat un altre d’abatut. I, sobretot, no he fet res de tot això jo sol.

A l’AE Rocaguinarda li passa el mateix que a l’associacionisme en general: va a la baixa. La societat ens fa competitius i individualistes per sistema i, malauradament, ho estem projectant en els nostres fills. Avui en dia ens sembla imprescindible que els petits toquin ben bé un parell d’instruments, dominin unes quantes llengües i practiquin un bon munt d’hores d’esport. I no dubto que tot això, amb matisos, tingui beneficis. Però hi ha habilitats socials de comunitat, de compromís, de vincle amb l’entorn, de respecte, que no es poden ensenyar de manera forçada: han d’aparèixer amb naturalitat i en situacions que permetin als nens créixer en aquest sentit. I el cau, creieu-me, és un espai perfecte perquè cada menut construeixi el seu jo, aprofitant la vàlua, el suport i l’entusiasme de tots els que l’envolten.

« La societat ens fa competitius i individualistes per sistema i, malauradament, ho estem projectant en els nostres fills »


Sempre em sentireu parlar bé de l’escoltisme: m’ha fet qui sóc. Forma part de la meva vida i de la d’aquells que m’envolten. Per això, pares, us convido a que us informeu: baixeu a Can Just, parleu amb els caps, pregunteu què fan i, sobretot, perquè ho fan. Qui són i què necessiten. La meva filla gran encara no té edat d’anar-hi i el segon encara ha de néixer. Però quan arribi el moment, no ho dubtaré gens ni mica. Taradell no es pot permetre el luxe de perdre un actiu social tan valuós.

Adaptació del text publicat originalment al web Taradell.com el juliol de 2015.


Comparteix