Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Núria Montanyà i Lluís Marco comissaris generals de MEG
24.11.2015

Parlament a l'Assemblea General 2015

lluís marco, núria montanyà, assemblea, ago 2015, parlament, discurs, cervera, comissari general, comissària general, taex

En Lluís Marco, comissari general sortint, i la Núria Montanyà, comissària general, durant el seu parlament.


Voldríem començar aquest parlament fent-nos una primera pregunta: què ens demana el món avui com a joves, com a persones, com a ciutadans i ciutadanes?

Vivim un canvi de paradigma marcat per la incertesa, la crisi, la desigualtat, la violència… i veiem que davant d’aquesta situació apareixen paraules sovint banalitzades com creativitat, emprenedoria, lideratge, valors… En el camp laboral, social i personal se’ns demanen competències transversals, flexibilitat, gestió del canvi, autoconfiança, saber viure el conflicte com a font d’aprenentatge, intel·ligència emocional, esperit de servei i visió comunitària… Malauradament, però, no es valoren igual en tot l’espectre social, econòmic, polític o cultural.

« Cal intencionalitat clara al fer la nostra tasca, cal no perdre mai el somni que perseguim de deixar el món millor! »

 
Una segona pregunta podria ser: com està donant resposta la comunitat educativa a les necessitats actuals?
 
En aquest sentit veiem com el món de l’ensenyament també està immers en una crisi profunda a nivell metodològic. Una petita part d’aquest sector, però, està reaccionant per donar-hi resposta i està canviant la dinàmica d’ensenyar: apareixen metodologies basades en el projecte, les dinàmiques de grup, l’autogestió, l’aprenentatge servei, l’educació emocional, el joc i, fins i tot la interioritat… Paraules que ens són familiars a l’escoltisme quan ens referim al nostre mètode; paraules que avui els pedagogs llencen als quatre vents a l’hora d’orientar i obrir via a l’educació formal.
 
Anant ara al nostre terreny, veiem com en el camp de l’escoltisme i el guiatge no som encara prou conscients d’aquest potencial metodològic. Fins i tot ens preguntàvem si som prou conscients de la responsabilitat que tenim a les nostres mans: l’educació d’infants, d’adolescents i de nosaltres mateixos com a joves. L’escoltisme és el moviment juvenil més gran del món que té l’educació com a missió. Com a caps, com a educadors i educadores, cal que ho tinguem present i que no només ho veiem com una font de diversió i d’amistats. Cal intencionalitat clara al fer la nostra tasca, cal no perdre mai el somni que perseguim de deixar el món millor!
 

« L’educació en el lleure de base voluntària i comunitària viu hores baixes en matèria de reconeixement i de suport »

Seguint amb preguntes: com estem responent al repte de l’educació com a país?
 
D’entrada, el nostre moviment no està sol, vivim en una societat complexa i interconnectada i amb incidència de molts agents: l’escola, l’institut, la família, el lleure, els serveis socials, centres oberts, ajuntaments, Generalitat, societat civil… A vegades podem tenir la sensació de no necessitar-nos uns als altres, però com indica el proverbi africà, “per educar un infant cal la tribu sencera”! Sovint, potser massa sovint, ens trobem amb unes administracions públiques poc sensibles a la nostra causa i fins i tot poc compromeses. Potser no ens sabem explicar prou bé, però tampoc costa tant veure que l’educació en el lleure de base voluntària i comunitària viu hores baixes en matèria de reconeixement i de suport. Posarem alguns exemples:
  • El Departament d’Ensenyament ens vol al costat a l’hora de posar en pràctica el servei comunitari a les escoles perquè els alumnes facin 10 hores de voluntariat, però encara és hora que comprengui que el món del voluntariat és divers i que, en el nostre cas, no es mesura per hores d’assistència, sinó pel nivell de compromís amb un projecte. 
  • « Cal fermesa i decisió a l’hora de traçar polítiques de joventut sensibles a la realitat associativa »

  • Portem anys demanant suport en matèria de locals i reivindicant un ús comunitari de l’espai públic a diverses administracions i ajuntaments. I com ens hem de veure? Agraint en molts casos la cessió de tristos armaris per deixar el material i descobrint noves ordenances municipals que prohibeixen jugar al carrer i a les nostres places. Quan entendrem que el carrer també educa? 
  • Quan parlem d’accés a la natura, veiem com alguns alcaldes i consells comarcals cada vegada tenen més por de tenir unitats acampades als seus municipis i en aquest sentit no para de créixer la tendència a regularitzar i normativitzar. Al·leguen l’excés de responsabilitat que això els suposa, però s’han aturat mai a pensar en la responsabilitat que assumim com a caps quan pugem més de 15.000 infants i joves als nostres Pirineus per conèixer i estimar les nostres valls, els nostres rius i el nostre país?
  • No voldríem deixar de parlar de la preocupació amb què observem com l’educació en el lleure tendeix dia rere dia a la professionalització. En David Guàrdia ho resumia molt bé al debat sobre lleure educatiu que va tenir lloc fa dues setmanes a l’Ateneu Barcelonès: “muntar un esplai amb monitors remunerats és relativament fàcil si es disposa dels calers per a fer-ho i uns quants dies per a trobar els monitors. Muntar un agrupament o un esplai de base voluntària, en canvi, és qüestió d’anys!”.
Així doncs, ens hem preguntat mai des dels governs locals i nacional quin tipus de societat volem promoure? Creiem seriosament que cal fermesa i decisió a l’hora de traçar polítiques de joventut sensibles a la realitat associativa, que defensin tresors delicats com ara l’única escola de formació de base voluntària que queda al país -la nostra-; i que reconeguin el moviment escolta i guia català com a autèntic patrimoni social de cada poble, de cada ciutat i del país sencer.

I finalment ens preguntàvem: què fem nosaltres com a escoltes i guies per respondre a les necessitats del món d’avui?

« És en l’escoltisme que aprenem a viure a consciència, amb sentit i amb amor. Què més li cal al món? »


Doncs bé, quan acabi l’Assemblea, tornarem als nostres pobles, als nostres barris, als nostres caus... Tornarem a la nostra tasca discreta i anònima: cantarem i ballarem amb els castors i llúdrigues, jugarem i riurem amb els llops i daines, caminarem i plantarem la tenda al costat dels ràngers i les noies guies, debatrem i descobrirem el món amb els pioners i caravel·les, mirarem el cel estrellat amb els truc i ens preguntarem amb els nostres co-caps: "i tot això, per què ho fem?". I potser entre nosaltres ens direm: "Perquè és en l’escoltisme que aprenem a viure a consciència, amb sentit i amb amor". Què més li cal al món?

Sempre a punt!


Comparteix