Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Laura Durbau cap de RiNG i responsable pedagògica de l’AEiG Montpalau
19.01.2016

El cau com un espai més de la vida

experiències, voluntariat, escoltisme i guiatge

Laura Durbau
AEiG Montpalau


Quan assumeixes el cau com un espai més de la teva vida, tot el que hi vius es multiplica. No queda en una bombolla on tota la teva família en fulard fa el que pot per inventar una forma diferent d’aprendre i de conviure i de traspassar-ho a la resta del món, sinó que et traspassa a tu, a cada centímetre de la pell. I no pots evitar traspassar-ho a la teva vida sense fulard, allà on et creues amb els que no entenen ni un borrall del que fas els dissabtes a la tarda, d’aquells que encara et retreuen la dedicació a una cosa que no veuen, no palpen. Però tu saps que és gràcies a això, al que no es veu, que ets qui ets, que pots somriure davant els atacs i els dubtes. 

No tan sols hi ha un espai físic on refugiar-se dels cops, de les incerteses i de la vida contaminant i buida que aquesta societat fomenta a marxes forçades; no tan sols hi trobes moltes més persones que es refugien com tu i exploren els riures sincers i el companyerisme inconscient que comporta la situació de gestionar tot un cau, amb tots els infants, totes les hormones amb potes, tots els joves, tots els caps, totes les famílies, ajuntaments, demarcacions, moviment….

No es tracta tant sols de lleis, mètodes, dinamismes, formacions, es tracta de la realitat amb què vius aquella bombolla i la necessitat de contagiar-la, es tracta d’uns vincles inqüestionablement intensos negativa i positivament, es tracta d’un tu que no para de créixer, de muntar-se i desmuntar-se, a vegades tant frenèticament que quan arriba a casa no sap qui carai és.

Al cau, molt sovint ens agrada caminar hores, pujar amunt, refrescar-nos amb aigües glaçades, veure postes i sortides de sol… No és per "kumbes", ni per hippies, ni per retrobar el contacte amb la natura.. És més senzill i sincer: és perquè és l’espai on ens coneixem i reconeixem a nosaltres mateixos, on ens posem a prova, on oblidem allò que en el fons sabem que no ens construeix, és l’espai on sense gaire esforç parem i pensem, encara que sigui tan ràpid com s’amaga el sol.

Que si cal ser de cau per viure així o entendre-ho? No, som molt afortunats però no uns il·luminats, per sort al món encara queda gent que sap que la bellesa està en la senzillesa, però… La nostra sort és la d’utilitzar-ho com espai d’aprenentatge; la nostra sort és la de compartir-ho amb tots els que hi som, indiferentment de si ens entenem més o menys; i adonar-nos que no som tan diferents i que hi ha coses més importants. La nostra sort és que sabem que no estem sols i que quan sortim de la bombolla sabem valorar la gent pel que és, pel que fa, pel que la mou; la nostra sort és que algun dia deixem de ser del cau i som d’aquesta gent que sap que la bellesa està en la senzillesa i que tot el camí que ens ha portat fins allà l’hem recorregut amb tantes aventures i persones, que ja mai serem una i prou; serem totes aquelles amb qui ho hem viscut, amb qui hem crescut i seguirem creixent, sumant amb els del costat, fent que les històries tinguin infinites versions diferents, una per cada persona que hi era.

Quan assumeixes el cau com un espai més de la teva vida, no et reconeixes en la paraula voluntari, no penses en aquell joc que vas organitzar per treballar l’empatia a la teva branca, ni tant sols recordes aquell consell que et va fer emprenyar tant que quasi marxes abans d’acabar, ets saps ric d’experiències, de coneixements, de companys.. però això no hi cap en una sola bombolla, ni en un fulard, ni una camisa o un escut i no saps on es guarda tot plegat.. fins que un dia sents com se t’eixampla el pit.

Quan assumeixes el cau com un espai més de la teva vida, aprens a pensar, actuar, viure i estimar des de tu, però amb tots i per a tots els altres.


Comparteix