Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Marc Camprubí i Núria Verdaguer Ex caps i pares del l'AEiG Perot Guinarda
24.10.2016

Els caps, una espècie que cal protegir

Marc Camprubí i Núria Verdaguer


«S’ha aturat el temps» ens deien a Passos. Hem de fer una poció màgica per recuperar el pas del temps, perquè tornin a funcionar els rellotges i les unitats noves es puguin completar i començar a funcionar…

He, he, he… au va! El temps passa i passa molt de pressa, a velocitat de vertigen.

Potser passen lentes les hores de classe de mates, o els trajectes en bus cap a la universitat, o les reunions de feina,  o els dies sense cau. Però que me’n dieu de les setmanes, dels mesos, dels cursos, dels anys?

Nosaltres vam entrar a l’AEiG Perot Guinarda coincidint amb l’excursió de Passos de l’11è aniversari. Vam entrar com a caps després de passar per totes les unitats en altres caus. No ens coneixíem. Ens sembla que fa relativament poc, però han passat 20, VINT, XX anys!

Hi vam celebrar 7 aniversaris: els primers campaments de Nadal del Perot, les rutes d’estiu, el cava del 15è aniversari –encara es troben ampolles per encetar- i els campaments conjunts. Els caus al carrer –Volem un cau si us plau!-, al centre cívic, l’últim cau amb canvi de caps i final a la piscina… I vam passar moltes cadenes que no arribaven (sense e-mails, sense mòbils).

Mmmmmmm… Potser sí que el temps s’ha aturat, doncs. Perquè veiem que també es fan campaments de Nadal, campaments conjunts, es van sumant aniversaris, encara no tenim local propi i, evidentment, les cadenes no arriben.

Les gincames tendeixen al caos

« És una sort comprovar que encara hi ha infants que volen viure les aventures que decideixen entre tots i que nois i noies volen fer de caps destinant una part del seu temps lliure a acompanyar-los en aquestes aventures »

i hi ha pares i mares que s’escaquegen. Això ho hem comprovat 20 anys després, quan hem recaigut al cau per culpa dels nostres dos fills.

20, VINT, XX anys després. De fet no hi havíem comptat mai el temps que havia transcorregut, però en la primera reunió com a pares la nostra llúdriga més petita ens va dir: “Després de 20 anys m’ha arribat l’hora de deixar l’Agrupament”. I allà vam aterrar de cop, ens en vam adonar que havien passat 20 anys!

D’acord, tornem a canviar d’opinió, doncs. El temps no s’ha aturat, passa a la velocitat de la llum.

Bé, potser és que el temps passa molt ràpid però al cau les coses essencials no canvien (gaire).

I és una sort. És una sort poder comprovar com a pares, tants anys després, que encara hi ha nens i nenes que volen viure les aventures que decideixen entre tots, que pares i mares –amb més o menys patiment- els deixen fer i, sobretot, que nois i noies volen fer de caps i que volen destinar una part del seu temps lliure (molta, ho sé per experiència) a acompanyar-los en aquestes aventures intentant no posar excessivament nervioses a les mares i als pares. Els caps, una espècie que cal protegir.

Després d’un any al cau com a pares només podem dir que no sabem si el temps passa ràpid o lent, però que és un plaer veure com tot continua més o menys igual.

Text dedicat a infants, joves i famílies de l'AEiG Perot Guinarda. Barcelona, la nit després de Passos.


Comparteix