Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Xavier Romera i Castillo Cap de l’AEiG Sant Ramon Nonat (Demarcació de BLLGAP)
08.09.2020

El cau, com ho explicaríem?


Xavier Romera




Per a mi, el cau és una font d’experiències, d’aventures. No he sigut mai nen de cau, hi vaig entrar de cap, però això no vol dir que l’escoltisme no hagi jugat un paper al llarg del meu creixement personal. No diré que el cau m’ha fet qui soc, però sí que m’ha permès acabar de definir-me com a persona. 

Jo venia bastant moblat de casa, amb els meus ideals, el meu compromís, la meva manera de veure el món, etc. I a l’entrar al cau vaig descobrir que compartia gran part d’aquesta manera de pensar amb els meus companys i companyes. Aquesta manera de veure el món la intentem transmetre (com bonament sabem) als nostres infants per formar personetes crítiques, participatives, actives socialment i amb desig de deixar-ho tot sempre millor de com ho hem trobat. No cal que us expliqui com ho fem, ja ens sabem tots la cançoneta i ens l’han repetit un miler de vegades. Però, mentre fem això, mentre aprenem i compartim, creem un vincle amb els nostres companys. Vivim aventures conjuntament, de vegades de maques i d’altres vegades de no tan maques. Sempre és divertit escoltar com expliquen totes aquestes històries els meus cocaps i fins i tot els meus nens: com s’ho han passat de bé al llarg de tots aquests anys al cau i com tenen tantíssimes històries per explicar en tot moments. 

I amb el temps m’adono que en vaig formant part, que ja puc semblar l’abuelo cebolleta mentre em dedico a relatar les vivències al cau. Fa cinc anys, mai hagués pensat que dormiria sota un pont enmig d’una calamarsada o que em perdria de nit al mig d’una muntanya nevada portant una olla i uns paellers per arribar a un refugi i descobrir que no en teníem cap bombona... Seure tots junts durant una nit de campaments d’estiu, mirant els estels, compartint històries, rient... El fet de preguntar-me “Com és que els meus ràngers poden ser així de tullits? ” i recordar les històries dels meus cocaps i donar gràcies al cel per no haver-los tingut a ells de nens... 

Viure aventures així fa que t’ho passis genial i tot l’esforç valgui la pena i pagui la recompensa. Perquè, al final, tot passa i ens quedem amb això, amb els bons records i els moments viscuts.

Font: El Correu 102 · MEG Opina · pàg.12 · Tardor 2019 


Comparteix