Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Laia Serrallonga Cap de l'AEiG Berenguer el Gran
06.10.2020

Enyorant el cau a la natura



Article d'opinió escrit durant el confinament.

Una gran persona sàvia, enmig d’un dia plujós que no em convidava per a res del món a sortir a passejar, em va dir: »No hi ha mal temps, sinó roba inadequada». Avui, en ple dia plujós i també confinat, penso en com desitjaria ara mateix gaudir de la pluja caient-me com un pes mort al damunt, del fang que no es desenganxa de les botes i de la capelina per sobre la motxilla caminant hores i hores abans d’arribar a un refugi o a una esplanada on poder plantar una tenda de poques piquetes i pals mig trencats.

Avui, des de la finestra, miro la pluja que cau al bosc del costat de casa i les plantes que, gràcies a tota aquesta tempesta de primavera, estan creixent més sanes i fortes que mai. Miro el prat tot xop i no puc evitar pensar que el que més desitjaria ara mateix és ser allí a fora mullant-me congelada, amb una pesada motxilla de 15 dies de campaments a l’esquena i, sobretot, envoltada d’aquelles persones amb qui fa anys (o potser no tants) que comparteixo cada dissabte. 



Enyoro el cau, els infants, els cocaps, els consells i cada una de les reunions que ens fan mantenir aquest projecte viu. De fet, ho enyoro quasi tant com perdre’ns sense mapa i amb mitja cantimplora d’aigua enmig d’una ruta. O bé potser no enyoro aquestes dues coses per separat; potser enyoro el cau a la natura, més enllà de la pantalla que ens apropa una mica cada setmana i ens fa sentir més juntes. Enyoro el cau que ens fa estar amb els peus descalços i bruts de fang. Enyoro el cau i els seus moments de guitarra i estrelles fugaces que només veuen algunes afortunades. I enyoro el cau que ens acompanya en cada riu i ens empeny a capbussar-nos-hi per, després de quasi deu dies, dutxar-nos d’una vegada.

Enyoro el cau a la natura potser perquè no puc concebre aquest projecte de vida sense els rius, els boscos, les muntanyes, el fang i els mosquits com a companys de viatge i també mestres. I trobo tan necessari poder tornar a trobar-nos cada dissabte com gaudir d’aquestes estones juntes en entorns que fan que tot això sigui més màgic.



I sento un gust agredolç estrany quan penso en la frase «no hi ha mal temps sinó roba inadequada». Perquè sí, sé que el mal temps aviat passarà. Però també que, més enllà de tota la nostra il·lusió i voluntat d’acompanyar un altre any els nostres infants en uns campaments enmig de la natura, la roba que podem emportar-nos ja no és a les nostres mans, sinó en unes que estan escollint una roba que totes sabem que no és la que necessitem per poder marxar a viure les aventures que, com a escoltes i guies, ens caracteritzen.  

Espero de tot cor que, quan ens puguem tornar abraçar, sigui amb una grossa motxilla a l’esquena.  


Fotografies de l'AEiG Berenguer el Gran
 


Comparteix