Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Opinió

Miquel Àngel Essomba Exresponsable pedagògic de MEG (1995-1998) i autor del llibre 'CODI OBERT. Programari lliure per a caps'
11.03.2021

Ni de bon tros està tot resolt encara


Miquel Àngel Essomba


Doctor en Pedagogia i director de la càtedra d'Educació Comunitària a la UAB, Miquel Àngel Essomba va ser infant a l'AEiG Sant Pius Xè, cap i cap d'agrupament a l'AEiG Salvador Espriu, i ara és pare de l'AEiG Perot Guinarda. També va ser membre de l'equip de Desenvolupament Comunitari entre 1989 i 1992, responsable pedagògic general de 1995 a 1998 i és l'autor del llibre CODI OBERT. Programari lliure per a caps. En el següent article d'opinió analitza com les mesures adoptades fins ara han perjudicat el lleure educatiu de base associativa i com l'actual obertura és només el primer pas per a resoldre la situació actual.
 
Parlo amb dues caps en actiu, una de castors i una altra de pioners i caravel·les, i coincidim: la situació de l'educació en el lleure en temps de pandèmia és lluny encara de quedar resolta. Podria semblar que les noves mesures adoptades pel PROCICAT, permetent la presencialitat a l'hora de fer els caus de dissabte, siguin el punt final del què ha estat un desori, però res més lluny de la realitat. Intentarem explicar per què.

En primer lloc, perquè malgrat la recuperació relativa de l'activitat presencial, ha quedat instal·lat un sentiment de menyspreu entre el col·lectiu de caps i monitores que costarà molt d'esborrar. Les educadores i els educadors en el lleure de base comunitària es creuen molt la feina que fan, saben que estan realitzant una tasca pedagògica molt important de cara als infants i adolescents. Tanmateix, se senten l'últim mico en moltes situacions, ja que no se'ls escapa que sempre es troben en les darreres posicions (després de les activitats extraescolars, els esports federats i un munt d'activitats) a l'hora de ser considerats, com si no importés el que fan, quan en el fons és una feina essencial pel progrés social.

En segon lloc, aquesta recuperació progressiva de la presencialitat arriba en un moment d'esgotament psicològic accentuat de la nostra joventut que no existia fa uns mesos. Educadores i educadors en el lleure senten signes de cansament i desgast per la situació social en general (recordem els estudis que apunten la població jove com la més castigada psicològicament per la pandèmia), i la del seu sector d'activitat en particular. Senten que treballen sense veure resultats, sense poder dur a terme la seva feina voluntària (no ho oblidem) en condicions de respecte i de reconeixement. I això no ajuda.

« Educadores i educadors en el lleure senten signes de cansament i desgast per la situació social en general »

Tercer: moltes d'aquestes educadores i educadors tenen seriosos dubtes sobre la idoneïtat dels qui prenen les decisions en matèria de joventut i d'educació en el lleure en l'actualitat. Sospiten que no han passat mai per un cau, o per un esplai, i que això explica per què demostren incapacitat per entendre les necessitats d'aquest món educatiu, i la seva prioritat a les decisions de caire econòmic. Només que es dediqués al lleure educatiu una desena part de l'atenció –justificada –que mereix el sector productiu, tot aniria com oli en un llum.

No hi ha millor inversió, en qualitat i estalvi, que atendre les demandes de l'educació en el lleure de base comunitària. Caps i monitores ja han experimentat tan bé com han pogut l'activitat educativa online, i constaten que no funciona. A l'agrupament o l'esplai, la feina que es realitza és de coneixença, de cures, progrés personal, de treball de les emocions, d'exercici físic i contacte, i això necessita presencialitat. Les caps i monitores són més que mai figures de referència per als seus infants i adolescents en aquests temps tan convulsos, i aquest suport no se'ls pot donar a través d'una pantalla. I a sobre, als de l'àrea metropolitana de Barcelona se'ls penalitza amb un tancament perimetral comarcal que els impedeix gaudir del contacte amb la natura, un element educatiu de primer ordre per aquest model.

« Hi haurà un dia que no hi haurà pandèmia, però correm el risc que quan això passi no hi hagi educació en el lleure »

El balanç provisional i informal del món de l'educació en el lleure de base comunitària sobre les mesures de confinament en les seves entitats és alarmant. La cap de castors i la cap de pioners i caravel·les amb qui converso parlen de sentiments de frustració d'infants, d'adolescents, d'educadores i educadors, i també de les famílies. Molts infants i adolescents volen deixar l'agrupament o l'esplai, i els que encara no s'ho plantegen no és que estiguin millor: se senten molt desconnectats i desmotivats. Estic segur que aquesta realitat descrita no és una excepció, i precisament per això hem de seguir, i seguirem, denunciant la incompetència de les autoritats públiques a l'hora de gestionar les mesures de prevenció de contagis adreçades a l'educació en el lleure de base comunitària. Hi haurà un dia que no hi haurà pandèmia, però correm el risc que quan això passi no hi hagi educació en el lleure, i la pèrdua d'aquest tresor social de valor incalculable és un risc que com a societat no ens podem permetre de cap de les maneres. Amb pandèmia o sense.


Miquel Àngel Essomba
Universitat Autònoma de Barcelona


Comparteix